330.000 CATALANS SENSE ATUR

Avui m'ha arrivat un twitter que em donava a conéixer l'esgarrifosa xifra de 330.000 catalans que actualment estan cobrant l'atur i que se'ls acaba aquesta prestació d'aqui mig any. Se'm posa la pell de gallina només pensar-hi! Què serà d'aquesta gent? Com podran alimentar els seus? tindran d'altres ingressos familiars? Podran fer front als mínims per viure? Pagar llum, aigua, el super, la hipoteca.. en fi, les necessitats més bàsiques? Quant dolor i malviure hi ha a casa nostra!

També algú, dels molts missatges que al llarg del dia ens arriva a través de les xarxes socials, deia que la situació actual que ens toca viure és comparable a la post guerra civil espanyola. No sé si és exactament comparable, però segur que deu tenir molts punts en comú que, amb telèfons mòbils, internets i d'altres tecnologies que en aquella època no existien els resultats acaban essent iguals de miserables: les penúries econòmiques són i seran desestroses!. És urgent, molt urgent, que entre tots siguem capaços de capgirar la situació. És urgent que siguem capaços, no només de paliar la situació dels que pateixen, sinó d'unir esforços i trobar fòrmules imaginatives i no convencionals per sortir d'aquesta letàrgia en què estem intal·lats. Ara ja no és un problema d'indignats o no indignats, d'ocupes o no ocupes, de "penjats", joves, més grans, blancs o negres, ara és un problema que s'ha instal·lat a cadascuna de les nostres llars i no sembla disposat a sortir-ne. Ens cal, també, reformular el nostre sistema democràtic exesivament assentat sobre bases neolliberals que ens fa creure que som rics quan les coses rutllen però que ens torna a la realtat més dura i cruenta quan la realitat és la que és o sia, majoritàriament pobres (crec que el concepte de classe mitjana va sorgir de la necessitat de fer creure a una gran part de la població que algun dia podria ser i viure com a rics!)

330.000 catalans ,més els que anem sumant de cada mes, són molta gent, massa gent. El país, com a col·lectiu, no s'ho pot permetre. El país, ara més que mai, en que s'albiren temps de canvis per a la nostra nació, té la necessitat imperiosa de mantenir la seva autoestima a dalt de tot i és responsabilitat de tots de treballar-hi per a fer-hi front.

"Vestida de nit" - Sílvia Pérez Cruz amb Lluís Bofill a la guitarra.

MAMES 2.0

Al llarg de la història, en la nostra societat, el paper de la dona no ha estat sempre reconegut de la mateixa manera. Sempre s'ha trobat en la constant de continuar reivindicant-se en el lloc que li correspon. Ara bé quan la dona esdevé mare llavors la dimensió es multiplica per mil i, en l'actualitat molt més, atès que mentre espera que arribi la reivindicada conciliació laboral, segueix assumint el rol principal en les tasques domèstiques i en l'educació dels fills. Potser algú dels que podeu llegir aquest post penseu que parlo per mi, efectivament per mi i, estic convençut que també per molts...potser per massa. La societat encara està lluny de modificar rols o si més no de saber-los canviar en funció de les necessitats actuals. Entenc que allò que s'ha donat per bo durant segles ara costi de modificar-se tot i l'educació rebuda per les noves generacions. Ho entenc però no ho justifico. El paper de la mare continua essent clau a l'hora d'estirar el carro de cada llar i especialment en l'educació dels fills. 

Tot això continua passant quan ja estem ben entrats en el segle XXI, el món va estressat i la gent viu radicalment diferent de com ho feien els nostres pares i els nostres avis. Quan uns ens emmirallem amb als altres perquè les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) ens ha apropat cultures i pensaments i quant la interactivitat és ja un fet i les noves tecnologies ja són presents en una gran majoria de llars. Dons sí, tot això segueix passant i les mares continuen sense perdre el  rol que també es resisteixen a deixar i delegar en la figura paterna. Per tant se senten en l'obligació d'assumir i de reciclar-se en l'evolució dels nous canvis que d'un temps ençà està modificant, novament, hàbits i costums familiars. Cada vegada més, i ja és un camí imparable, els nostres fils menuts comencen a dedicar més hores a les noves tecnologies que a la clàssica tv. Pantalles de televisió siguin de plasma, lcd, led, 3D, etc. tenen feina a competir amb les pantalles d'ordinadors o de mòbils que, tot i que són fetes de la mateixa essència, ofereixen un atractiu diferent als nous usuaris. La interectivitat que ofereix avui internet desplaça l'interès que et pugui oferir una pantalla de televisió o del mateix cinema. Amb això no vull dir que enterri res, simplement que l'abast de possibilitats per atraure els nostres joves és més diversificada i més tecnològica. A través d'internet podem gaudir del món globalment i també el podem patir. Les mares, doncs, seguint amb aquesta càrrega afegida de la responsabilitat que la societat els ha imposat al llarg de la història de sentir-se les màximes responsables de l'educació dels seus menuts, es troben en la necessitat de créixer amb ells i evolucionar també amb els feisbuks, tuiters, messengers i blocs de torn.

Les mames 2.0 ja són aquí! Conscients dels gaudis però també dels perills que ofereix avui la xarxa, de la mateixa manera que abans espiaven els fills des de la finestra o el balcó de casa que no fessin cap trastada i saber amb qui es relacionaven, ara han d'aprendre a espiar sms, agregats, historials i recorreguts virtuals per tal que no se'ls escapi res del seu entorn. Abans es coneixien les amistats dels fills tan sols pels que entraven i sortien de casa. Ara entren i surten a través de les múltiples pantalles i càmeres que cada dia més configuren el paisatge de les nostres llars. El problema és que de vegades la cara que ensenyen potser no sigui la dels qui diuen que són, com tampoc els pots convidar a un berenar de pa amb xocolata ni pots parlar amb ells per saber si coneixes els seus pares o la seva tieta perquè amb tota probabilitat és que siguin de qualsevol part del planeta menys del carrer o del barri més proper. L'educació dels fills continua essent una cosa massa important com per delegar-la ara per ara. Això les mames 2.0 ho saben prou.

Només un comentari President Pujol (http://www.jordipujol.cat/ca/jp/articles/9478)

Bon dia President,

Me n'alegro de llegir el vostre article , "Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec" no només pel que hi diu sinó per qui ho diu, per qui sou i pel que heu representat per la nostra nació. No descobreixo res de nou si us dic que sou el President, de lluny en l'edat moderna, que més pes institucional i moral ha tingut el nostre país. Figura rellevant tant dins com fora heu exercitat una autoritat moral -més important fins i tot que la legal- com pocs polítics europeus han tingut. En tot cas, tots ells podeu equiparar-vos per la importància cabdal en els canvis socials, econòmics i polítics d'aquestes darreres dècades tan decisòries per a la construcció de la Unió Eropea i vos perquè, a més, heu estat clau en la transició democràtica catalana i espanyola, cosa que no sembla ja massa present en els polítics i institucions dels nostres veïns. És per això que vull fer esment d'aquesta importància històrica de la figura del President Jordi Pujol perquè sou vos el qui ara manté la mateixa autoritat moral i política per afirmar sense embuts i alertar-nos a tots que el camí que ens ha deixat per escollir Espanya, especialment després de la sentència del Tribunal Constitucional, només pot ser el de la indepenència com a única possibilitat de mantenir viva i amb alguna esperança de supervivència  la nostra nació.

També és rellevant i important el vostre discurs (ara transcrit en aquest article del vostre blog i que de fet ja he sentit en més d'una ocasió d'uns mesos cap aquí en diferents fòrums on heu intervingut) perquè sempre heu estat clarivident en saber "llegir" el que una gran majoria de catalans pensem en cada moment històric i en cada cirscumstància política que vivim. Ara, en tertúlies i en opinions diverses i suposadament qualificades, diuen que surt el Jordi Pujol independentista que ja duia dins i que no podia expressar-se per la condició de l'ostentació del seu càrrec. Continuu dient que expreseu el reflex del que una gran majoria de catalans som en cada moment . Si em permeteu expressar-ho, particularment penso que, aquesta lenta però continuada evolució dels catalans com a col·lectiu cap a la independència, ni que sigui a través dels diferents estadis que ens marqui l'exercici del dret a decidir serà, no apel·lant els sentiments nacionals aparentment "adormits" que tots portem a dins sinó explicant a la gent que ja no podem esperar més perquè la necessitat obliga i que ni que sigui tan sols per sobreviure, necessitem, com el pa que mengem, disposar dels recursos necessaris per evitar la desfeta que pateix Catalunya. No ens podem permetre veure com cada vegada més el nostre teixit econòmic i social s'engruna i s'esmicola a una velocitat molt superior a la que hem trigat a construir-lo. Els països, com les persones, necesitem per poder ser,  indepèndencia econòmica sinó estem condemnats a la dependència permanent dels qui s'erigeixen com els nostres tutors.

Ara més que mai, tot i que es visualitza un camí més dur i ple d'entrebancs que, des de la sentència del constitucional va agafant diferents formes (sentències contra l'Estatut, la immersió lingüística, reforçament de l'estat-nació espanyol, etc) , és quan és més clara la necessitat d'empendre camins diferents. Però ara, més que mai, és quan es visualitzen moltes més possibilitats que aquets trajectes que necessariament s'han de fer per separat són més clars i més definits que mai perquè també ha canviat el marc on transcórren, un marc que fa només mig segle encara no existia, la Unió Europea. En l'imaginari de tos els ciutadans catalans es dibuixaven mil formes de caminar cap a la plena sobirania sense que tinguéssim tan clar com ara el nostre destí. Ara és clar, Catalunya només pot sobreviure com a estat d'Europa com també està clar que ja no pot continuar sent una regió d'Espanya. Catalunya ja fa mil anys va empendre el seu camí cap a la majoria d'edat, potser seria hora d'exercitar-la.

UNA NOVA ETAPA EN EL GOVERN DE LA REGIÓ DE GIRONA

Ahir al vespre vaig tenir l'oportunitat d'ésser present en la presa de possessió del nou delegat del govern a les comarques gironines, l'Eudals Casadessús. L'auditori de la delegació del govern a Santa Caterina estava a vessar, ple de gom a gom. Hi era tothom o quasi bé tothom. La representació de molts estaments a la ciutat i de la ciutat. Girona hi era tota representada: empresaris, comerciants, funcionaris, polítics, membres de les forces de seguretat, eclesiàstics, etc. vaja, com en les grans ocasions. I per deixar-ne constància de tota la solemnitat de l'acte el Secretari General de Presidència, Francesc Homs i la Consellera gironina, Irene Rigau. L'ocasió s'ho valia. Set anys de travessia del desert són molts anys per un partit que porta guanyant totes les eleccions des de la instauració de la democràcia moderna a Catalunya. Tot i que de vegadespenso que al fons ens han fet un favor, tant per CDC com pel conjunt de la Federació ha sigut un baló d'oxigen per renovar-nos internament i tornar agafar "carrerilla" per a la nova etapa de governs de CiU que encetem. Estic convençut, una vegada més, que la volada que agafem tindrà potència cap al futur. En quatre dies hom ja pot fer la comparació (per més odioses que siguin) entre els qui ens governaven i les figures que encarnaven aquests governs que hem deixat, amb les persones de la talla i la rellevància dels qui han sigut nomenats per entrar a formar part del nou govern: la diferència, com el dia i la nit. I no parlo de pedigrí o de classes benestants, sinó d'estils, de capacitat o tant sols d'autoritat moral, en definitiva del millors i la ciutadania tenim dret a no només que ens mani qui ha guanyat sinó que qui ho faci siguin les persones que governin per donar resposta a les necessitats més vitals per al benestar que anhelem. L'Eudald és doncs, per decisió del nostre President, qui ha de conjurar en la seva persona tots aquests valors a les nostres comarques i estic segur que ho farà. per això ens va prometre les tres "p": paciència, prudència i perseverança. A més a més no li cal demostrar-ho que així serà... porta ja uns quants anys demostrant-ho. Bona feina!

ENS PODEM EQUIVOCAR!

Escric sense gaires elements que em permetin fer una anàlisi més contrastat. Em deixo portar per les notícies que ja he sentit aquesta tarda a RAC1 i després al TN Vespre. Sembla que hi ha pressa per arribar a un acord amb el govern de Madrid que permeti donar una vàlvula d'oxigen a la més que asfixiada economia a l'Estat Espanyol. CiU tenim la possibilitat de dir la nostra i que se'ns escolti, ERC també busca un forat a la foto per allò de donar una imatge de responsabilitat i seny davant els espanyols i els catalans...umm, és igual m'ho callo. Però si que fa dies que se sent una música de fons que ja ve del Parlament de Catalunya i que ara es vol incorporar com un dels acords estrella amb el govern del PSOE i que és escurçar els períodes de pagament als proveïdors de les institucions fins a 30 dies com a màxim. Em sembla bé. De fet em sembla molt bé. Si un proveïdor ha treballat per un altre, sigui públic o privat, és evident que ha de cobrar i aviat. Ell també ha hagut de fer de banc avançant els diners i avui dia ningú està per aguantar morositats.

Bé, enllaçant el que he apuntat al començament, hi ha pressa per l'acord i la pressa és una mala companya. Sí, algú em pot dir que ara no es pot perdre temps i cal solucions urgents, és cert, però no oblidem que fa ja més de trenta anys que vam deixar un règim de dictadura per entrar en un nou sistema democràtic que pràcticament el tenim consolidat, queden serrells político-econòmics de calat que donarien molt més sentit als pactes que s'estan cuinant a la Moncloa i un d'ells, per a mi, és que continuem tenint els ajuntaments com institucions de rang menor amb unes competències molt limitades i especialment greu, amb un sistema de finançament inexistent tot i les diverses promeses electorals que hi han hagut al llarg d'aquest anys sobre el tema. Els ajuntament SÍ volem pagar bé i puntual les factures dels nostres proveïdors però amb quins diners? si una part important dels ingressos d'una corporació local depenen de subvencions i dels diners que ens venen de Madrid, que moltes vegades paguen "car" i malament. Ara que se'ns pujarà l'IVA? Ara que els ingressos propis d'un ajuntament s'han tornat "transparents"?Per tant, per prendre una mesura d'aquest tipus cal tenir una altra estructura econòmica que asseguri un sistema de finançament local possibilista, els comptes senejats i poder assumir gradualment amb l'obligació legal que se'n derivi.

QUAN UN LIDER NEIX ÉS QUE JA HO ERA...

està clar que aquesta condició és innata. Pots perfeccionar detalls, especialment aquells que et fan ressaltar els aspectes més carismàtics de cadascú. En Santi Vila crec que és un líder que neix però no del no res. Ell ho és perquè ja ho era. De fet ara se'l descobreix fora de la seva ciutat però en Santi ja fa temps que sap que té discurs, que té carisma i que té un feedback personal amb la gent que el fa més líder. Ja es va veure en la seva cursa més que treballada cap a l'alcaldia de Figueres. Treballador incansable i essent aprop de la gent li donava la possibilitat de conèixer la seva problemàtica, escoltar-los i plantejar-los alternatives Fa un discurs ben treballat entorn d'un projecte nacional consistent i de futur que li fa de columna vertebral. Avui s'ha presentat davant la societat gironina i no només no ha decebut sinó que ha convençut agradant la qual cosa és molt difícil per un polític. També és molt difícil per un polític articular un discurs apassionant, ple de contingut, ideològicament impecable mantenint l'auditori en constant atenció sense aixecar la veu en cap moment i veure interromput el teu discurs pels aplaudiments de la gent. Aquest noi, perdó aquest home, avui ens ha ensenyat que té un llarg recorregut.